Carles Piqueras està exposant fins el 29 de juliol en una nova galeria, La Nau Blau, un espai condicionat a la primera planta dels antics tallers d’en Castelló del carrer de Sant Isidre, 21 a tocar de la drassana d’en Ramon Gay.
Piqueras es troba en un punt que no ha de demostrar res, però que hauríem de conèixer molt més perquè, en exposicions com la que va realitzar al Museu Marítim de Barcelona, a les Drassanes, o a la sala Abat Panyellas del Monestir, amb els 21 personatges locals (Serrans i Jurioles), va deixar palesa la seva capacitat tècnica i artística que ens atrapa la mirada en comprovar la dificultat i la originalitat dels seus treballs realitzats amb llapis.
Sortosament, ens dóna una nova oportunitat per no haver de lamentar de perdre’ns la contemplació de la seva destacada obra que realitza, això sí, embolcallat en la seva inevitable modèstia.
Li hem demanat que ens adreci unes ratlles comentant el seu treball, a partir del nom de l’exposició, que es podrà visitar fins el 29 de juliol els dijous, divendres i dissabtes de 18 a 21h. i el diumenges de 10 a 13h. al carrer Sant Isidre, 21.
“ANDRÒMINES
1 f / Moble, estri, etc., atrotinat, inútil.
2 pl/ Embolics, males arts.
Manta vegades el meu estil ha estat definit com a hiperrealista o realista fotogràfic; no hi puc estar d’acord, no m’interessa gaire la freda perfecció. Ben al contrari, la imperfecció dona joc a la participació de l’altre, l’observador. Sent el realisme un estil visualment proper, no necessita que sigui glossat, s’explica per ell mateix. Això fa que a qualsevol persona li és molt planer el diàleg amb l’obra i, així, com més tancat estigui el treball per la perfecció, mes fred serà aquest diàleg, més lluny estaran tots dos, no tindrem lloc per a l’empatia i no hi haurà caliu.
Defineixo el realisme que practico com a radical, que etimològicament prové de la paraula arrel radix; per tant, busco la bellesa crua en la força tel·lúrica de la terra i la natura, en la vida nua i sense concessions, i que sovint i amb poc esforç també descobrirem a les andròmines malvolgudes per l’home.
Les pedres, les cordes, les arrels, les xarxes de pesca, les costelles desfermades de les barques peixateres, les caixes d’eines i el calaix de sastre, els troncs i les fustes, les arrugues en rostres vells que han viscut molt, la força deslligada de les ones, les riuades, l’ocàs de la llum de la tardor, el vòmit dels temporals de llevant, els dies freds i clars de tramuntana atzagaiada, els fruits intensos del final d’estiu, els grafits de naus industrials abandonades o de les vies del tren, els edificis ruïnosos, les parets de pedra seca, els camins de ronda marítims, els jardins botànics antics –com natura embolcallada per a regal–, les flors marcides i la seva èpica, els bolets, la gastronomia natural de les llars familiars, els magatzems càrnics, els xiringuitos efímers, les sabates llustrades, les olives i els pernils de gla, els peixos negres i de colors, el blauet i tots el tons de l’atzur, els escultors bascs, la comarca de l’Empordà, Sant Feliu de Guíxols, les gambes de Palamós, la boxa, els gats nafrats i prims com un Giacometti, la poesia potent d’Álvaro Mutis i Salvador Espriu, molts tipus de música, els rètols de neó, els grans narradors, com Josep Pla, els vells pintors de marines tan poc considerats i de qui tant vaig aprendre, els cementiris de vaixells i els cementiris, badar per carrers i places, les esglésies romàniques del Pirineu i les seves pintures…
Donem, doncs, als mobles, estris, etc., i a tota cosa o ànima atrotinada i inútil, sense embolics i males arts, una segona oportunitat de viure o, trasmudats en Déu, un bel morir”.