La nit passada Sant Feliu va perdre un personatge singular, digne protagonista de les ganxoneries encara mai escrites; en Jordi Budó Pujol de “Can Toni” a l’edat de 68 anys.
La cerimònia d’acomiadament se celebrarà aquest divendres, 14 de març, a les 4 de la tarda a la capella del tanatori de Sant Feliu.
Ens faltaria espai per poder escriure moltes de les vivències d’aquest personatge inquiet que s’apuntava a un bombardeig però voldríem destacar la seva estima a Sant Feliu i la seva passió per la broma, el sarcasme i la collonada.
Fou regidor de l’Ajuntament, corresponsal de l’agència EFE i de diversos diaris barcelonins en els anys 60 i 70 quan encara el negoci d’hostaleria era compartit per la família fins que va regentar en solitari la taverna-restaurant del carrer Garrofers-Sant Martirià, a la qual se li va concedir en diverses ocasions una estrella Michelín. Local que fou refugi gastronòmic d’artistes de Hollywood, toreros, estrelles de la música, polítics, futbolistes i altres personalitats que li agradava recordar amb fotografies penjades arreu. Local de tertúlies i cantades que també es convertí en l’escenari de les seves particulars actuacions i la complicitat de bona part de la clientela convertint l’espai en allò que ell mateix anomenava “El manicomi del Puig”.
Budó, que també fou membre de l’Associació Turística Guixolenca, fou un dels puntals de la campanya del Peix Blau Ganxó i, posteriorment, president de l’Associació de Restaurants Ganxons i de la Vall d’Aro, reconeixement públic conjunt que els companys i el consistori li varen fer als pocs dies de la inauguració de la remodelació del mercat municipal cobert conjuntament amb la seva gran amiga i periodista gastronòmica Carme Casas.
Budó també era un dels ocells nocturns que continuaven la seva vida social pels pubs i locals de nit de la ciutat donant joc a tota mena de converses i sempre posant el punt d’humor ganxó més característic i convertint-se en un dels personatges més carismàtics.
Entre les virtuts destacava que s’abocava al 100% en allò que li despertava les passions i entre els defectes que, quan alguna cosa no li convenia era excessivament volàtil i despreocupat.
Cada dia es desplaçava fins l’antic hospital i es recollia en solitari a la capella. Quan es va tancar l’edifici, se’l podia veure agafat a la reixa del carrer amb el cabàs de la compra a la mà, plenament concentrat, en allò que semblava una oració, la qual cosa li havia suposat que en ocasions li preguntessin si estava indisposat. Era un costum del qual mai no en va voler fer cap comentari i que s’afegia a una més de les singularitats d’aquest personatge del qual sempre recordarem amb el seu somriure de nen entremaliat. Reposi en pau.
