Com ja hem comentat en alguna ocasió, la pàgina de Facebook “No ets de Sant Feliu si no…” (NEDSFSN) ens dóna la possibilitat de compartir fotografies antigues de col·leccions particulars, apunts històrics, anècdotes i altres entrades que enriqueixen la història més popular de la Ciutat.
Malgrat que està clara la intenció dels continguts que pretenien les seves fundadores, alguns dels seguidors, s’han entestat a utilitzar-la com a mur de les seves lamentacions, discussions i frustracions. Però, de moment, encara destaca el principal gruix de participants que en fan un bon ús i en moltes ocasions ens sorprenen amb les seves aportacions.
En els darrers dies es va donar una mostra de les seves possibilitats a través d’una compartició amb el Facebook “Platja d’Aro Viva”, un escrit de Rosa Masjuàn Prats que aportava una extraordinària fotografia d’un antic bus acompanyada d’un text que deia textualment: “N’hi havia dos, un de tancat, el de la fotografia, i un altre descapotat. Se’ls anomenaven “Rúbies” perquè eren carrossats amb fusta i pintats només amb vernís. Eren d’un color grogós.
Feien el recorregut de Sant Feliu de Guixols a s’Agaró. Sortien de la Taverna de Can Massa (avui es l’hotel Murlà) i arribaven a la Taverna del Mar. Hi havia unes noies que venien els tiquets. A Sant Feliu els venia la Maria i a s’Agaró la Maria Teresa Sabater.
La “rubia” tancada era portada per en Mariano (Joaquim Prats) i la descoberta, per en Josep Tarrades.
La primera “rubia” (la tancada), feia el primer viatge a les 8 del matí per portar els treballadors de la Taverna del Mar i de l’Hostal La Gavina. Llavors, els viatges regulars, començaven a les 10 fins les 5 o 6 de la tarda. No hi havia pas un horari fix. Quan eren plenes, marxaven.
La temporada començava per la segona pasqua, això vol dir a finals de maig, i acabava l’últim diumenge de setembre.Jo vaig fer servir aquestes “Rúbies” tres anys abans de casar-me i la que portava en Mariano, que era el meu oncle, passava les nits a la vorera de casa meva”.
La pàgina, que permet la interactivitat, va rebre un afegitó d’Anna Ensesa que apuntava “Aquesta Rubia havía sigut el cotxe del meu pare abans de la Guerra Civil . Els milicians anarquistes el varen requisar. Una matricula difícil de descuidar . Ge . 3333 . Havia sigut un cotxe súper elegant amb una carrosseria color blau marí”.
Una tercera aportació de Pere Gimbernat comentava que també tenia una conductora que era la Victòria Casellas i una quarta, d’Antoni Homs, tancava el cercle en apuntar que a la “rubia” descoberta se l’anomenava “la banyera”.
Una interessant descoberta sobre un servei que desconeixíem i la mostra de l’encert d’aquest tipus de pàgines que donen la possibilitat de treure la pols a la part més amable i popular, especialment del segle passat.
