Aquest divendres l’Ateneu.Deportiu Guíxols celebra el primer acte del centenari de la seva fundació a la Casa Irla, a les 7 de la tarda, on es projectarà un vídeo del commemoratiu que comptarà amb la presència de l’alcalde, Joan Alfons Albó, la regidora d’esports; Magda Lupiañez, el delegat de la Federació Catalana de Futbo;Jordi Bonet, el delegat d’Esports de la Diputació de Girona; Toni Guinó l’alcalde de Cassà de la Selva; Eric Bagué i el president de la U.D. Cassà; Carles Jofré, a més de directius del club ganxó.
Ràdio Sant Feliu ha demanat al periodista iniciat a la nostra emissora, Jordi Sunyer (net de president, fill de directiu i pràcticament criat al camp de Mascanada que porta el nom del seu avi) que, des de TV3, ens adrecés un article sobre l’Ateneu des d’una perspectiva evocadora de la història del club:
CENT ANYS FENT SANT FELIU
Ser del Guíxols significa abraçar una cultura del futbol necessària en els temps de la mercadotècnia i el negoci, i estimar l’equip de la teva ciutat per sobre de totes les coses. Però també és acceptar la rutina de la decepció i de l’èxit “generacional”: des que l’Ateneu es va estrenar amb un amistós contra el Cassà el 1914, cada generació que ha animat l’equip ha celebrat, gairebé, un únic èxit. Per als pioners, el Campionat de Catalunya de Segona Categoria, assolit el 1922 davant l’Atlètic de Sabadell al camp de les Corts, amb un equip on destacava en Conrad Portas, en “Rado”, l’únic futbolista de la nostra ciutat que hi té dedicat un espai públic. Després de la postguerra i de la refundació del club, el Trofeu Moscardó, guanyat el 1964 davant del Reus amb els Espejo, Rius o Pla a l’equip: anys de bonança i de plens al voltant de la flamant gespa al camp de la Carretera de Palamós. El 1985, l’ascens a Preferent com a campions de la Primera Regional, en una lliga on va competir amb el Palafrugell, el Llagostera o el Peralada: una temporada amb alineacions de memòria (Requena, Siscu, Crosas… i Pedro) i el Dyane 6 de Ràdio Sant Feliu emetent des de la pujada de la plaça de braus. I, en el tombant de segle, el retorn a la Tercera Divisió, acompanyat de la instal·lació de la gespa artificial al camp que ara és el Josep Suñer i Arxer i d’una imbatibilitat a casa que va fer pensar fugaçment en fites encara més utòpiques. Ara, quan se celebren els cent anys d’aquella bona pensada de mossèn Sants Boada (molts clubs arreu del món foren fundats per eclesiàstics desitjosos d’apartar la joventut de pràctiques suposadament immorals), ens conformaríem amb continuar sent l’equip que ha militat més temps a la Primera Catalana, una categoria a la qual l’Ateneu va entrar de rebot però en la qual s’ha acabat trobant com a casa. Crec que ho aconseguirem.
Triar noms que hagin estat protagonistes d’aspectes destacats d’aquests cent anys de trajectòria és sempre perillós, ja que, en el futbol no professional, deixar la família a mig dinar els diumenges per anar a obrir taquilles i vestidors és imprescindible perquè algú altre pugui guiar l’equip a un resultat exitós. Repetiríem, segurament, el cognom Lozano, ja que dos entrenadors així anomenats (un de Blanes i un de Palafrugell) van donar dos ascensos, i també el cognom Descayre, que fou el del president de l’Ateneu (primer Enric i després Albert) durant quinze anys. Com que la principal virtut de ser d’un equip que mai aspirarà al professionalisme és la proximitat amb tots aquells que en formen part, sigui a dins del terreny de joc o a fora, també val la pena recordar, per exemple, com el recordat Barbacoa veia el partit des de la pineda cridant “que surti en Vilatje i que surti en Giró” si aquests dos jugadors li havien pagat, prèviament, el tallat al Zurich, o com en Mingo lamentava, a la seva manera, que l’Artigas encara hagués de moure uns pesats plafons amb números pintats per actualitzar el marcador mentre a Palamós, on fan pipes –de grosses i de petites- ja tenien marcador nou. En Pere Bagué o en Toni Bañeras també són història d’un club centenari.
Reviso el llibre que en Josep Serrats va preparar amb motiu del 75è aniversari i somric en veure anuncis de molts negocis de Sant Feliu que ja no hi són: Ergiond, Can Toni, Avemont, el restaurant S’Adolitx, l’Amura. El Guíxols, però, continua. I continuarà.
