El periodista del Diari de Girona, Daniel Bonaventura, publicava dilluns una entrevista i una fotografia del llibreter i poeta guixolenc Josep Domènech i Ponsatí, flamant guanyador del 13è Premi de Poesia en la memòria de Gabriel Ferrater, dotat amb 7.250 euros. L’obra “El Càcol”, inspirada en la població empordanesa de Calonge, es va imposar a la trentena d’originals presentats. Us reproduïm l’article:
“Persianes mig abaixades, parets revestides de llibres i una olor de tinta que inflama el cervell. És el recés del migdia a la Llibreria Geli de Girona. El poeta i llibreter Josep Domènech i Ponsatí endreça els volums pendents de classificar. Entre viatge i viatge, troba temps de respondre a peu dret una entrevista que flueix espontània sobre temes d’actualitat i sobre temes de sempre.
A la nit llegeixo la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra…
Avui tenia entre mans Catàleg general, títol de la poesia completa, no de Gabriel Ferrater, sinó del seu germà, Joan Ferrater. El poema del principi té dos versos que fan així: «Llegiu poc, i a poc a poc». Aquest consell, a mesura que et vas fent gran i tens evidentment ¬menys temps de llegir, jo el poso en pràctica. Per tant, sí, efectivament, tria uns bons llibres, llegeix-los a poc a poc i et podràs fer savi.
Recomani, recomani…
Hi ha un gran llibre que ha sortit fa menys d’un any. Parlem de literatura catalana. [El busca entre muntanyes de volums apilonats al cim del taulell però no el troba. «No el tinc perquè l’he anat venent, el reposaré de seguida», aclareix]. Es tracta d’una edició de Publicacions de la Universitat de València que porta per títol La imatge, del valencià Josep Palàcios, marmessor de Joan Fuster. Aquest és un gran llibre. Aquí hi ha l’obra completa d’aquest senyor, que de cop i volta ens sorprèn amb dos volums de tot el que ha anat escrivint al llarg de la seva vida, quasi tot inèdit. Potser són quinze llibres en total, poesia, assaig, aforismes… i tot excel•lent.
Però no se’n sent a parlar. Som davant un autor secret?
No n’he vist, a part del que en va escriure Ponç Puigdevall a El País, cap ressenya a cap diari. Els diaris catalanets, res. Però això passa i passa sempre i no només a Catalunya. Pel que jo conec, que és una mica la literatura catalana, la literatura espanyola i la literatura brasilera –aquesta a través dels meus contactes al Brasil–, arreu passa ¬exac¬tament com aquí: els grans autors són els autors que no es promocionen i que no es llegeixen. A ningú no li interessa la bona literatura.
I això?
Doncs la gent té un nivell cultural molt baix. La gent només vol un llibre per distreure’s, i un llibre també és per fer-te més savi, alhora que et pots divertir llegint-lo, evidentment. Però aquesta part del llibre s’ha bandejat i, ara, en comptes de fer-te llegir un autor clàssic, a col.legi et fan llegir un Stilton.
Que un llibreter sigui sincer i directe no és tirar-se pedres a la teulada?
A mi ja em van dir que he de callar la boca quan em compren un llibre dolent, però al mateix temps, de sotamà, he d’intentar vendre’n un de bo. I és el que faig.
El van renyar?
Em van fer veure que dir als clients «això que compres és una merda» no era apropiat. I és cert que això no es pot fer perquè cadascú té el seu nivell cultural i els seus gustos. Ara ho faig d’una altra manera. Sense humiliar, intento que pugin un graó de l’escala i els faig recomanacions.
Per exemple?
Hi ha dos autors particularment que no suporto, en Paulo Coelho i en Jorge Bucay. Fa anys, al principi de treballar aquí, una noia va venir amb el seu nòvio a buscar un llibre de Coelho. Li vaig explicar que cal llegir bones novel.les, que ja són d’autoajuda sense que necessàriament ho digui a la portada. Li vaig recomanar el Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Al cap de dues setmanes va tornar sense el xicot a fer-me un parell de petons i va dir que era el llibre de la seva vida.
Vostè acaba de guanyar el cobejat premi Gabriel Ferrater amb un poemari de títol com a mínim desconcertant, El Càcol.
El Càcol és un carrer del poble dels meus pares, Calonge. És un carrer que sempre m’ha interessat. És com una gruta, com una cova, un passadís amb quatre botiguetes i quatre cases. El faig servir una mica metafòricament. L’endemà d’haver guanyat el premi va venir a la llibreria un matrimoni preguntant per un llibre que parla sobre Calonge i els vaig haver d’explicar que la meva no és exactament una guia sobre el poble.
Quin és el contingut del llibre?
Entre altres coses és un intent de recuperació autobiogràfica de la infantesa, aquestes paraules que jo dic que són paraules de la meva família. Per exemple, quan tot comença a anar malament, a casa sempre hem dit «tot va amb guetes», una deformació de les betes de les sabates. Doncs aquestes paraules jo intento recuperar-les en els meus poemes d’una manera que no sigui gratuïta.
«Guetes» és a betes com «càcol» és a…
Si ho mires al diccionari de Joan Coromines, vol dir això, una cova, una caverna, una concavitat.
Vostè recomana que la lectura sigui concentrada i sigui la justa. Aquest llibre també deu ser fruit de la paciència i la reelaboració, no és així?
Bé, sí, aquest llibre ha tingut diverses versions i ha intentat guanyar altres premis. És un llibre que ha anat enriquint-se amb nous poemes i que també ha anat enriquint-se eliminant poemes. És una obra relativament extensa, d’uns noranta poemes. Són més de cinc anys de feina.
Els seus plans de futur passen per continuar escrivint i publicant?
Jo no escric pas per publicar. Evidentment un sempre busca un mínim reconeixement. Els altres dos llibres que vaig editar, Desdiments, premi Màrius Torres, i Apropiacions degudes & Cia, que va ser finalista del Gabriel Ferrater, el mateix premi que ara he guanyat, tampoc no van tenir una gran presència als mitjans de comunicació. Evidentment, la poesia és la germaneta pobra, juntament amb el teatre, de la literatura. No es llegeix poesia.
Té previst tocar altres gèneres?
Sí. Una mica recollint totes les lectures fetes al llarg de trenta anys, i després de tenir tots els llibres subratllats, treballo en la confecció d’una mena d’autobiofrafia a través d’aquests subratllats dels llibres que he anat llegint. Això ja ho vaig escrivint. A poc a poc. Molt a poc a poc. És prosa. Serà una mena de trencaclosques de la meva vida.
Doncs podrà optar a algun premi literari de prosa.
Jo sempre dic que m’agradaria presentar-me al premi de la Llibreria 22, el Casero. Però no sé de quina manera fer que això que estic fent encaixi en les bases d’un premi de novel•la curta.
Veig que no usa mòbil…
No. Ja de fa temps li tinc mania. Potser per raons personals. He tingut molts problemes de gelosies amb les dones.
Si Ferrater va escriure Les dones i els dies, vostè podria escriure Les dones i els mòbils…
Havia tingut sempre problemes, però no tinc mòbil també per altres raons, com a reacció a la «tonteria» d’aquesta gent que no sap anar pel món sense un mòbil i sense enviar un WhatsApp. «Não é a minha praia», que diuen els brasilers. No és la meva platja, (que seria com dir que això no va amb mi).
I «tonteria», incorrecte en català normatiu, ho posem en cursiva o entre cometes?
Bé, jo abans al meu fill li deia «babauada», que tampoc recull el diccionari. Pots escriure «babauada»”.
