L’ACN informa que l’exdiputat guixolenc del PSC José Antonio Donaire ha formalitzat aquest dimecres la seva baixa del partit. Ho ha anunciat a través de Twitter, on ha detallat que havia demanat la baixa fa uns mesos i avui s’ha fet efectiva. “Un dia trist”, ha manifestat, i en un altre missatge ha afirmat que seguiria treballant però “des de l’altre costat de la trinxera”. Donaire ha remarcat, responent a les mostres de suport rebudes que “per sort queda el carrer, la societat, els 15M, les Ada Colau…”. No és l’únic socialista gironí que deixa el partit. Aquesta setmana ha dimitit el secretari d’Organització del PSC a Girona, Ignasi Thió, i la regidora de la ciutat, Glòria Planes.
L’explicació de José Antonio Donaire en el se blog “De bat a bat”
“Me’n vaig i els adéus sempre són difícils. En aquest projecte, treballen dur persones que m’aprecio molt. Sento que encara m’uneix una mena de fil invisible amb un cabàs de causes, de principis ètics, que estan incrustats en la meva personalitat com un tattoo. Noto que les utopies pendents podrien omplir una nau industrial i, de vegades, m’atrapen els discursos d’aquella diputada brillant (tan brillant, Rocío) o d’aquell alcalde honest. No puc fer un cop de porta, sinó que em vaig gairebé en silenci, capcot.
El PSC ha estat un partit capital en el passat recent de Catalunya. No es pot entendre el país sense l’aportació intel·lectual i efectiva del socialisme català. Cert, no és l’únic. I potser no el més important. Però no entraré en una guerra de pams. Hi ha ciutats que han canviat el gris del post-franquisme per la contundent policromia contemporània, de Girona a Lleida, de Barcelona a Sant Feliu de Guíxols, de Mataró a L’Hospitalet, de Sitges a Ulldecona. I no es pot entendre la història recent del país sense pensar en Joan Reventós, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall, Josep Vicente, Joan Majó, Marina Geli.
He estat regidor i diputat. Al costat de l’Antoni Juanals a Sant Feliu de Guíxols, vaig aprendre la complexitat de la política local, sempre tan intensa, tan propera. En els temps del President Maragall, vaig viure l’Estatut, el tres per cent i el Dragon Khan. I vaig deixar l’escó quan la legislatura del President Montilla s’orientava al seu destí. Vull deixar-ho clar. He estat protagonista d’alguns dels errors del partit, partícep directe. La pèrdua de rumb és també un fracàs personal i no puc fer veure que sóc un espectador que passava per aquí. Mea culpa. Nostra culpa.
No detallaré la suma de distàncies que m’han anat allunyant del PSC, dia a dia. La major part es poden intuir i algunes és millor que restin al calaix de la discreció. Però ja fa temps que entre el PSC i la meva visió del país hi ha una fossa que s’enfonsa a cada decisió, a cada declaració, a cada votació. La pèrdua de la brúixola ha afectat el rumb sobre el projecte nacional, però també sobre la nova socialdemocràcia i sobre la democràcia deliberativa i la nova funció dels partits.
Resten les idees. El principi bàsic d’una societat millor, basada en l’obstinada lluita contra la tirania del bressol, la defensa de la igualtat d’oportunitats i la construcció d’una política alternativa, bottom – up, deliberativa i sensible a les minories. Resta el carrer, el darrer baluard de la política de veres. Allà em trobareu, amb un gest de tristesa que no puc dissimular aquesta nit tan llarga.”
