Josep Costart i Anna Manjón abandonaran aquest diumenge la sala d’exposicions del pati de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols on, des del dia 16 d’agost, han penjat part de la seva col·lecció de fotografies. La d’ella: paisatges de natura i marines, la d’ell: racons, elements i paisatges urbans de Sant Feliu.
Quan algú és capaç d’expressar-se en qualsevol disciplina artística, sempre hi ha un motiu especial que ho provoca i, en aquest cas, encara més. Sempre s’ha dit que l’obra de qualsevol artista és l’únic apèndix que no cobreix la pell, que té la necessitat de mostrar-se als ulls i a la resta de sentits dels altres a la recerca de l’oxigen que la fa bategar en espais neutrals.
Ens ha agradat tot el que amaguen les fotografies vitals carregades de colors forts, fins i tot distorsionats reivindicant la pròpia vida i generats per sa majestat el Photoshop. Són les fotografies d’en Josep Costart, una persona que exercia de moribund quan se li va detectar un càncer de colon fa cinc anys i que va quedar derrotat i abandonat dins del seu propi cos que es negava a continuar fent un camí del que li semblava veure el final en qualsevol dels tombants més propers.
Fou el seu metge, el doctor Farrés, un afeccionat a la fotografia qui el va advertir que, o bé lluitava o no sortiria de la cuneta on havia anat a raure amb la seva depressió. Fou ella, l’Anna qui li va regalar les dues millors medecines per vèncer la malaltia: el seu suport i una camera digital.
S’havien traslladat des de Girona a Sant Feliu feia sis i en Josep diu que aquí va trobar els amics i la hospitalitat que mai va saber trobar a Girona.. I volia pagar el deute fotografiant la ciutat que li va regalar també els carrers i els elements que la fan tant singular.
Per l’objectiu d’aquella camera es varen anar colant bocins de vida que el varen ajudar a superar aquella malaltia i, en aquesta feixuga travessia, la serenitat de l’Anna li va donar equilibri i també es va afegir a les sortides per tal de fotografiar paisatges de marina i natura sense que li calgués arrapar-se als colors buscant energia sinó immortalitzant una extensió de la serenitat que destil·la pels porus.
Estan molt contents dels comentaris dels visitants de la seva obra generosa i extensa amb racons de Sant Feliu que, molts guixolencs, ni hem vist malgrat que els tenim davant dels nostres nassos.
En definitiva, que feien aquesta exposició en agraïment a Sant Feliu i, en realitat, és Sant Feliu qui els ha d’agrair que no només ens regalin una visió molt particular del nostre municipi a través de les seves fotografies sinó l’exemple de superació personal a través de la seva expressió artística que, quan es destapa la història que hi ha al darrera, multiplica el sentit dels seus continguts.
