El passat dijous 23 de gener ens deixava la pintora Queralt Ruscalleda Miranda, a l’edat de 72 anys. L’artista va beure de les ensenyances del seu germà Xavier Ruscalleda, que va ser un dels millors exponents de pintors de Sant Feliu de Guíxols de la seva generació i de Josep Albertí, un dels artistes guixolencs més importants del segle XX.
La Queralt, que va seguir a la seva manera les passes pictòriques familiars, començava a pintar als 45 anys d’edat i va saber trobar ben aviat el seu propi estil i manera de fer. Ha exposat a la nostra ciutat i a altres de Catalunya, Espanya i l’estranger. Durant molt i molts anys ha estat una cita obligada per mostrar cada estiu a Sant Feliu la feina feta en hores de natura i cavallet.
Va ser també una de les 21 cares que va retratar el pintor local Carles Piqueras en la seva obra “Serrans i Jurioles”. En aquella obra de l’any 2008 Queralt Ruscalleda en converses amb el pintor retratista ganxó, explicava que:
“Sí, tot el que sé de pintura m’ho va ensenyar el meu germà Xavier… Estudis, dius?… Res home, no he estudiat mai res enlloc… Era en Xavier que venia a S’Agaró per anar a la platja… Jo llavors vivia a S’Agaró… Passava pel pis i tot el que sé m’ho ensenyà ell… Cap escola de Belles Arts…, res… Sí, va ser una vocació tardana, deu fer només uns 15 anys que pinto… No, l’edat no us la diré pas…, quin horror…, des que vaig fer els 20 anys que no la dic a ningú l’edat…. Top secret… Ha!ha!ha!. Tinc pànic de dir l’edat…, i m’has fet tan arrugada…, em coneixerà tothom…, m’hi semblo molt… No, del natural no…, ho ha fet d’unes fotografies que em va fer…, del natural només hi pinta l’Antoñito López… Us agrada la pintura de l’Antonio López?… A en Xavier no li agradava massa l’Antonio López…, feia una pintura tan diferent, en Xavier… Jo el color el tinc al cap…, de petita m’ha quedat gravat el blau clar i transparent del cel tramuntanat…, eh quina cosa…, el blau del mar…, la verdor dels pins…, els colors…, sempre els colors… En canvi si hagués de fer un retrat m’hi veuria morta…, no…, jo no dibuixo…, no en sé…, no ho hauria de dir…, però és així… Tinc el cap ple de color…, pinto directament amb el pinzell…, sí…, faig un esbós…, però ja tacant la tela amb el color…, sempre el color…, el cel i la mar… Sí, sempre he viscut a Sant Feliu…, no sé viure sense tenir la mar a prop…Sí, sempre la mar i els colors d’aquest cel i aquesta terra…, puc dir que sóc ganxona ganxona…”
