El pintor Alex Pallí, el compositor Xavi Lloses i Francesc Serra han produït l’obra Fidels, que ha estat seleccionada per a una residència artística de dues setmanes a L’Estruch, fàbrica de creació a Sabadell, que conclourà aquest dissabte 4 de novembre amb la presentació, a les 9 del vespre, d’un assaig obert que permetrà conèixer un producte molt proper a la versió final, amb entrada gratuïta.
L’obra d’Amix i Amats, projecte del col·lectiu Nubolåris arrelat a Sant Feliu de Guíxols, també és la seleccionada per a la cloenda del festival Testimoni Escènic impulsat per Cal Gras, on faran una residència de postproducció.
El projecte de Xavi Lloses, Francesc Oui i Alex Pallí és un nou format amb uns 50 minuts de durada on la música electrònica, l’art visual i l’art d’acció s’uneixen en una experiència singular que trenca llocs comuns sobre la relació amb els diners, la religió i la identitat.
En un moment tan punyent de la política nacional, Fidels pot semblar un cop de puny intencional, però en realitat la idea original va sorgir fa un any. Sembla que tindrà llarga vida.
CALES LAPUENTE, FINALISTA DEL PREMI JUST MANUEL CASERO
El poeta i escriptor Carles Lapuente (Barcelona, 1969), vinculat durant anys a Sant Feliu de Guíxols i membre de Nubolaris, actualment resident a Galícia, ha quedat finalista del 37è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona amb l’obra amb la novel·la Lliçó d’anatomia, amb una dotació de 600 euros, ha informat El Punt Avui. El guanyador fou Víctor García Tur (Barcelona, 1981) amb l’obra Els romanents.
Sobre l’obra finalista, Eva Vàzquez, membre del jurat va dir: “Lliçó d’anatomia és el llarg soliloqui d’un escriptor sofisticat, cosmopolita i culte, però al mateix temps rondinaire i maniàtic, que aspira a ser literalment Thomas Bernhard”. En aquest cas, hi ha un altre referent cultural en el subsòl d’aquest “assaig dramatitzat”: La lliçó d’anatomia del doctor Deijman, la pintura de Rembrandt que mostra l’autòpsia d’un ajusticiat. “Subjugant i desconcertant alhora, la novel·la no fa sinó mostrar en viu allò que Harold Bloom va definir com «l’angoixa de les influències», aquell afirmar-se, encara que sigui amb un fil de veu, enmig dels mostres, i com ser tu i no un altre enmig de l’al·luvió d’identitats que et festegen. Això és Lliçó d’anatomia: un conflicte interior, entre la supèrbia i la derrota, en camí de construir una veu i un món propis”, va concloure Vàzquez.
