Si no hi ha secret, no hi ha veritat –venia a dir Bertolt Brecht–, i la mort és el màxim secret.” El guixolenc Toni Sala aborda aquest gran tema en el seu darrer llibre Els nois (L’Altra). I no una mort qualsevol, no. La pitjor de totes: la de dos joves germans en un accident de cotxe. Aquest esdeveniment tràgic trasbalsa la societat de Vidreres i afecta en diferents graus una sèrie de personatges, cadascun dels quals protagonitza les quatre històries que componen la novel·la. El primer és un empleat de banca,“l’estranger del poble que busca una expiació”; el segon, un camioner de Sils, “un home salvatge i egoista com n’hi ha tants”; el tercer, la companya sentimental d’un dels morts, “el més positiu que fa de contrapunt a la resta de personatges”, i el darrer, l’hereu d’una de les famílies de la zona, “l’artista”. Cada part proporciona un punt de vista complementari i entre totes ofereixen un joc de miralls.
La mort dels joves serveix de “catalitzador” per plantejar el problema de la identitat: “És la identitat més primigènia, la que està per sota del moment històric que vivim, del procés independentista dels catalans.” Segons Sala, en un moment de convulsió social com l’actual, en el qual és habitual veure banderes estelades als balcons, és quan cal “replantejar-nos qui som”. Igual que les estelades, l’escriptor s’interroga sobre un altre element habitual del paisatge: les prostitutes a les carreteres. “Territoris ambigus vol dir territoris també morals i en el cas de la prostitució passa com amb Ceuta: és tan obvi, i alhora et posa tant en contacte amb la moral!”
Sala critica la “banalització” de realitats tan “inquietants” que tenim davant dels nassos: “Com podem acceptar coses tan bèsties com si res?”
Un altre dels temes que planteja a través del personatge de l’hereu, que és artista, és la relació entre l’art i el mal. “Sovint em diuen que sóc un autor fosc, però justament intento fer llum sobre la foscor, entendre el mal”, es justifica Sala. El novel·lista defensa que la literatura ha de ser capaç de mantenir l’ambigüitat de la realitat: “Els llibres són com gàbies que l’escriptor crea per copsar les coses, i dóna instruments per descriure la realitat.”
Amb un enfoc realista –parteix d’unes coordenades molt concretes, Vidreres, gener del 2013–, la prosa de Sala s’enlaira per moments quan extrema el punt de vista dels personatges. Aleshores la mirada interior transforma el paisatge i crea imatges oníriques com ara asfalts fets de carn o núvols fets de greix.
Si bé es va inspirar en un accident que va succeir a Sant Feliu de Guíxols (d’on és originari), considera que això és una qüestió anecdòtica, una excusa per mirar de cara la mort.
Toni Sala és autor, entre altres, del llibre Petita crònica d’un professor de secundària (2001) i de les novel·les Rodalies (2004), premi Sant Joan i nacional de literatura, i Provisionalitat (2012)
El Punt Avui
