El passat dimarts, l’Espai Port va ser l’escenari del concert d’Al Jarreau, el cantant que amb la seva peculiar veu entre el falset i els sons guturals, ha estat l’únic capaç de guanyar el premi Grammy en tres categories diferents: jazz, rythm &blues i pop.
El cantant de Milwaukee, amb la seva inconfusible boina i la roba fosca en contrast amb l’ americana blanca i una cinta vermella al canell esquerre, va iniciar la vetllada amb el clàssic d’Elton John Your song, amb la seva versió particular. El teclista Larry Williams el va acompanyar en totes les cançons i va demostrar ser un gran músic, igual que la resta d’acompanyants instrumentistes, que no aprofitaven tot l’ escenari de l’Espai Port, fet que va evitar que Jarreau, de 73 anys, hagués de fer caminades innecessàries per un home de la seva edat.
Alguns dels seus músics, com el baixista Chris Walker, l’acompanyaven amb la veu en alguns temes, com I will be here for you, una balada soul que em va fer recordar els antics temes que a casa fèiem sonar al giradiscos, amb el llarga durada a 33 revolucions per minut i el so de fregidora originat per la pols incrustada en els solcs del vinil i impregnada en l’agulla. Amb Double face, original d’Eumir Deodato, Jarreau va demostrar que encara manté el ritme i va aprofitar per criticar subliminalment alguns polítics (va citar Merkel i Hillary Clinton), per allò de la doble cara (double face).
El repertori del concert alternava temes lents amb d’altres de més rítmics, amb la veu d’Al Jarreau que, entre cançó i cançó, tot sovint feia ritmes i sons mentre cantava o parlava, ja fos a capella o amb acompanyament instrumental. No va faltar el tema Scootch your booty, extret d’un disc amb la Metropole Orchestra que va sortir al mercat fa un parell d’anys, en què Al va explicar que el tema (acompanyat d’una llarga i molt aplaudida aparició del saxo) es deia així –una cosa com “dona’t pressa”- perquè va tardar molts anys en acabar-lo de composar.
Jarreau es dirigia sovint al públic i demostrava moltes ganes de continuar cantant durant “all night long” (el que duri la nit). “Espero que ja hàgiu sopat perquè estarem aquí tota la nit”, va dir. I va beure un glopet d’aigua (o del que hi hagués dins l’ampolla d’aigua) i va anar fent broma amb cadascun dels components de la seva banda, sobretot amb el multiinstrumentista Joe Turano a qui assegurava que li augmentaria el sou per acumulació de tasques. Acte seguit, un clàssic: We’re in this love together i el que, al seu gust, no podia faltar, Spain (I can recall), que va valer una ovació, suposo que per la seva innegable qualitat musical.
En el bis, Al va voler fer partícip el públic, convidant-lo a posar-se dret i a compartir, a ritme de doo-wap, amb els 4 components del grup -cadascun amb el seu micro i només amb l’acompanyament de piano i bateria- la darrera, abans d’acomiadar-se amb un speech final desitjant que el públic hagués gaudit amb aquella american music, cantant la peça només amb el piano de Larry. Però, quan semblava que acabaria així, poc a poc van tornar a entrar tots els els músics per acabar d’interpretar, tots junts, Roof garden.
I és que, inesgotable malgrat els 73 anys i una malaltia que l’ha tingut durant un temps fora dels escenaris, Al Jarreau semblava no tenir-ne mai prou.
JOAN SERRA/Foto: XAVI CASALS
