El passat dilluns, 5 d’agost, va tenir lloc, a l’Espai Port, un dels concerts més esperats del Festival Porta Ferrada d’enguany: el del grup català més triomfant del moment, els barcelonins Manel, que van omplir tot l’aforament del recinte. El quartet va presentar, sobretot, els temes del seu darrer àlbum Atletes, baixin de l’escenari.
L’escuet “Bona nit, senyores i senyors” foren les primeres paraules que el cantant Guillem Gisbert va dirigir al públic després d’haver tocat els 3 primers temes de la vetllada, tots tres de l’esmentat darrer àlbum, entre els quals la dedicatòria encoberta a John Lennon Ai, Yoko.
Més endavant, el cantant va agrair al públic haver omplert l’Espai Port “tenint altres opcions per aquesta nit” i esperant estar a l’alçada, com així fou. Els següents temes foren La bola de cristall i El gran salt, de l’anterior àlbum 11 milles per veure una bona armadura, en què Guillem Gisbert va tocar l’harmònica i va fer que el públic piqués de mans al ritme de la música. El cantant va fer broma amb la indumentària del bateria Arnau Vallvé, de gust peculiar, prèviament a la posada en escena del tema inèdit –no està en cap àlbum- La gent normal, una versió boníssima del Common people del grup de brit-pop dels 90 Pulp, que Manel va estrenar a través d’un vídeo a YouTube i que en la seva tornada diu “vull dormir amb gent normal com tu“.
Després vindria la bogeria, amb el hit single del 2011, Boomerang, que va fer aixecar tothom dels seients, en particular un grupet de dones joves que se la sabien de cap a peus i que gaudien d’allò més cantant i ballant, com si fossin joves teenagers en un concert de Justin Bieber.
La particularitat dels Manel, que no van presentar els temes i que no són donats a grans aventures instrumentals més enllà d’acompanyar la seva elaborada lírica, lluïa en totes les cançons com feien les quatre barres (grogues) de leds d’un escenari on la il·luminació també era element clau, com ho demostra que Gisbert es fixés amb el reflex de les seva pròpia ombra al penya-segat que protegeix el port, suggerint al tècnic de llums enfocar-lo més.
El guitarrista Roger Padilla va tenir les seves aventures vocals en dos temes i el bateria Arnau Vallvé va ser protagonista de nou quan Guillem Gisbert va treure a la llum que els seguidors, en alguns concerts, es fan fotos amb tots els components excepte amb el bateria i, així, el va deixar lluir abans de l’animada Quin dia feia, amics!
Amb Ai Dolors i Benvolgut la majoria de públic ja seguia el concert dempeus i fou convidat per la banda a “ballar estrany” per acompanyar l’esperada, tardana i concloent Teresa Rampell, la més escoltada del darrer àlbum, que a l’inici em recorda un antic hit dels Scissors Sisters i que va convertir les quatre barres de llum de l’escenari en la paraula “amor” quan aquesta sortia de la tornada de la cançó.
Però faltaven les més famoses del primer àlbum Els millors professors europeus, que vingueren amb les dues darreres divertides interpretacions, En la que el Bernat es troba i Al mar, que no podien faltar, tal com reclamava el públic, bona part del qual, en el descans abans dels 4 bisos, va aprofitar per cridar “Independència”, demostrant que en aquest país se’ns ha de tenir ben distrets perquè, a la mínima que ens avorrim ensenyem símbols, ens manifestem o fem cadenes humanes. I la música també hi ajuda.
En definitiva, un divertit concert i una nit per gaudir d’un dels millors grups de la música catalana actual, que ha estat 2 vegades disc d’or a l’Estat Espanyol gràcies a la seva mescla de lírica elaborada i llampant i la seva instrumentació propera al folk i al pop britànic.
Text: JOAN SERRA
Foto: XAVI CASALS
