El passat dissabte va tenir lloc a l’Espai Port la representació de l’obra de teatre musical ”T’estimo, ets perfecte,ja et canviaré”, que va registrar pràcticament un ple en l’aforament.
Aquesta comèdia musical, dirigida per Elisenda Roca, va aportar bones dosis d’entreteniment i moments hilarants, gràcies al bon fer del quartet d’actors principals – Ivan Labanda i Jordi Llordella per part masculina ; Mercè Martínez i Muntsa Rius per part femenina).
Els actors van demostrar perquè aquesta obra es va mantenir durant 11 anys en cartell a Estats Units. L’anàlisi perfecte de l’apassionant món de les relacions de parella , des de la primera cita fins a la vellesa i des d’una òptica divertida i fins a cert punt sarcàstica, va fer riure de valent el públic de l’Espai Port.
L’obra va deixar molts bon moments i frases. Les primeres repassen el guió utilitzat abans d’una cita, des del pentinat i la gomina fins als condons i les depilacions. O quan, a la primera cita, finalment la parella decideix no fer-la, sinó fer una segona o fer que fa uns mesos que surten… al final, el pragmatisme els fa passar directe a un retrobament en què fa un any i mig que ho han deixat.
En una altra escena, el típic executiu amb americana i corbata, fatxenda, pretén lligar dient que juga a golf. La noia li pren el pèl, assegurant “a tu el que t’agrada és fer forats”. Al final, tot és mentida i,segons ella, “no queda mercat pels solters”.
Altres històries contrasten la masculinitat de l’home que renega, eructa i llença escopinades amb la del que va al cinema a veure un drama que ella ha triat. Ara compte! A ell que li agrada l’acció i el pit-i-cuixa! Al final acaben ambdós plorant com magdalenes. I aquesta sensibilitat encanta a la dona, i això encara el fa plorar més!
També hi ha la noia que clava una pallissa al noi en un partit de tennis i, per arreglar-ho, el convida a sopar a casa. “Porto vi?”, pregunta ell. “Vi no! Condons!”. I ella, primer cap a comprar un llibre per aprendre ràpidament a cuinar…
Una altra escena. Sopar del nen amb la xicota, a casa dels pares. I quan tothom es pensa que és l’anunci de casament…anuncien la fi de la relació després de 5 any de festeig. Ella, massa concentrada en la seva carrera professional i, ell, massa immadur. Els pares acaben humiliant el fill.
Com era d’esperar, arriba l’escena del casament. Hipoteca, fills, treball…i l’amiga soltera amargada perquè totes es casen menys ella. I compra’t un nou modelet cada vegada! I el regal! De portes enfora, es vanta de ser soltera. Menys problemes. Ara, que ben mirat, “si et divorcies, t’ho quedes tot…”
A l’escena de la parella amb el primer fill, la mare sobreprotegeix el nen i té molt mal humor. L’amic que els visita només pot veure el nen per “power point” i és espectador de luxe de les baralles conjugals. Al final promet tornar per veure el nen, però quan vagi a la Universitat!.
Parella amb fills. Molta feina, massa coses al cap i molt poc temps per “practicar”. Tot el dia recollint joguines. I quan sembla que per fi troben el moment de saciar la set, el nen es desperta o es recorden que no han tombat les escombraries o qualsevol altre entrebanc. El que s’ha de patir per un clau! Un fart de riure. Sense dubte, per mi, la millor escena.
I arriba la maduresa, amb el marit calçasses que no té ni veu ni vot, que és el xofer de la família i que, en el fons, li encanta. Perquè estima de debò. A qui? Al seu cotxe!
I com no podia ser d’una altra manera, arriben les discussions de parella gran, que acaben amb divorci i amb la dona separada que busca parella per internet perquè una amiga li ha dit que funciona. Al final només serveix per dir mentides i criticar l’ex.
I la darrera escena, la dels vellets que, un cop han perdut els seus respectius esposos, es coneixen a funerals. Van a tots els funerals, encara que no coneguin al difunt, per veure si lliguen. Després de xerrar i xerrar, arriba la proposició. Queden. Parlen dels seus mals: taquicàrdies, bronquitis, artritis i algunes dolències més. Ballen, parlen d’anar al llit… I, sobretot, que quedi clar, que els enterrin al costat de qui es van casar. Això sí, mentre siguin vius, “carpe diem”.
Al final, com acaba dient la darrera cançó, a la vida hem de trobar amor, que sigui perfecte i intentar fer-lo canviar durant la vida… Si fallem, no ens cansem i ens tornem a enamorar d’un altre. Com un dejà-vu.
