En aquest Any Albertí (Josep Albertí i Corominas 1913-1993), l’Arxiu, el Museu i el Pla de Barris ens han donat motius acostar-vos documents que tenen a veure amb l’artista guixolenc.
Recuperem part de les declaracions a la nostra emissora d’un dels seus grans amics, el pintor begurenc, Pere Manera i Mayola, que va recalar a Sant Feliu de Guíxols ara fa 62 anys, que durant dècades fou el director de l’Escola de Belles Arts i que va morir l’agost de 2012.
Manera perfilava així la figura i el potencial de Josep Albertí: “En Pitu no era pintor ni poeta ni artista, era un geni. Tampoc era un avantguardista sinó un incomprès”. En canvi destaca que, sortosament, en alguns cercles de persones benestants de la Ciutat sí que se’l va començar a apreciar i que, després de la seva mort, diu que “es va confirmar que era un dels millors expressionistes d’Europa, o fins i tot del món, comparable a la pintura de Emil Nolde o a la de Vincent van Gogh”.
Prosseguia dient que l’Albertí era un somiador amb un ego immens, que era autodidacta i practicava l’antiacademicisme total, defugint de les teories clàssiques de la perspectiva o de l’atmosfera però que aconseguia una harmonia de colors només reservada als genis.
També destaca que tenia grans frustracions com no haver triomfat en el cant, en la poesia i fins i tot en la pintura atès que “buscava la perfecció, quan ell no sabia veure que el que pintava ja era sublim”.
Pere Manera deia que la sensació que tenia la gent és que l’Albertí estava en els núvols però que, realment, tocava molt de peus a terra i que reconeixia que la seva obra era un gran desequilibri però que procurava que estigués “perfectament equilibrada”.
La declaració era molt més extensa i parlava abastament d’un museu que portaria el seu nom, de publicacions, de viatges de l’obra per Espanya i Europa, d’aportacions de grans crítics i de patums de la cultura. D’això fa 20 anys i Manera, membre de la junta testamentària, es queixava perquè l’Albertí no va veure en vida el museu que s’havia projectat. Ell tampoc no el va arribar a veure. Hi va haver una sala al Monestir que portava el seu nom i que ara és sala d’actes, va deixar la casa i l’obra a la Ciutat i, fins la data, el que més destaca és una exposició que la guixolenca, Carme Martinell, va coordinar en el Museu d’Art de Girona ja fa uns anys.
Ara es té una bona oportunitat de projectar, com es mereix, la figura i l’obra d’aquest polifacètic i singular personatge per gaudir-lo els qui el coneixien i de descobrir-lo els qui no en tenen prou referències.
