El pintor guixolenc Carles Piqueras, exposarà, des d’aquest dimarts 17 de juny, i durant tot l’estiu, a les Drassanes de Barcelona, al Museu Marítim de Barcelona.
Piqueras va tornar a aterrar després de molts anys fora dels circuits expositius, ara fa dos anys amb els retrats a llapis de 21 personatges ganxons, i també va exposar a Blanes i Banyoles.
Quan el Museu d’Història de Sant Feliu, amb motiu del centenari de Josep Albertí, va convenir a exposar les seves marines al Museu Marítim de BCN, exposició que s’acaba de tancar, va demanar referències d’altres pintors i Piqueras fou el recomanat. Quan els responsables varen comprovar la seva obra, immediatament varen decidir que havia d’exposar i presentarà gairebé una quinzena d’obres realment sorprenents, amb una perspectiva diferent de les temàtiques referides al mar.
Piqueras declarava a la nostra emissora que és un homenatge als pintors guixolencs de naixement o d’adopció que brodaven les marines a les seves teles com Torrent-Buch, Manera, Matas, Ponsjoan, Amat, etc.
Amb motiu d’aquesta exposició, de la qual el tríptic ja és un petit tresor, l’escriptor cristinenc, Joaquim Pijoan, li ha dedicat el següent escrit:
“La pintura és una cosa mental, va dir el gran Leonardo da Vinci, cosa que per alguns és una genialitat, i per als altres no passa de ser una boutade més o menys ocurrent. Crec fermament en aquesta definició leonardesca del fet pictòric. Hi penso,contemplant l’obra que ens presenta Carles Piqueras, intentant fer l’exercici de situar-me al marge del sismes de la postmodernitat. I és que en aquests marges hi ha l’adscripció emocional i estètica a un lloc determinat, un paisatge viscut i interioritzat, el locus amoenus del pintor. I això tant passa amb la mal anomenada pintura realista com amb la indefinició que hem convingut en definir com a art abstracte. L’artista de raça té, faci la pintura que faci, un paisatge natural a la ment, una terra i un mar i un cel que ha fet seus, sigui el Port Lligat de Dalí o el Montroig de Miró. Ho expressa amb paraules precises Julio Llamazares quan escriu:
“ Patria quiere decir etimológicamente, tierra de los padres, y del mismo modo que todos tenemos un idioma materno con el que aprendemos a nombrar el mundo, todos tenemos un paisaje en el que aprendimos a ver el mundo. A lo largo de la vida conocemos otros paisajes pero con ninguno te sentiràs más identificado como en este paisaje materno…”
I el mar, el cel i la terra del pintor Piqueras, el seu paisatge matern, és aquest racó de món ganxó que s’estén de la punta de Sant Elm al camí de ronda de S’Agaró, passant pel port i els pescadors, la Volta de l’Ametller, i la platja de Sant Pol. La mar brava estesa com un teló de fons per a la mirada embadalida ja des de la infantesa davant les marines dels pintors del seu Sant Feliu de Guíxols, la vila del vuit-cents, paradís de Gaziel, amb remor de fons del Juny de Juli Garreta, conformant l’escenari natural de les seves vivències. Les obres de Piqueras són filles d’aquesta realitat geogràfica i humana, són en darrer terme el seu paisatge mental, aquest petit món tan entranyable. El poeta Joan Vinyoli ens ho descriu amb poètica cristal·lina amb aquests versos clars i transparents:
“… se m’han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d’aquí, l’incessant afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure’s
trobar el lloc.
Sense necessitat de fugir als Mars del Sud, Piqueras ha sabut trobar el seu lloc. Ser pintor i traduir aquest lloc a obra plàstica. Aquest és el seu peregrinar terrenal, la seva veritat estètica. Mental i sensual, tot alhora, el pintor Carles Piqueras és aquest mar, aquest cel i aquesta terra”.
